La Verneda i La Pau

Ens dirigim ara cap a l’altre costat de la Gran Via, on trobem el barri de la Verneda i La Pau. La zona que ocupa era la que antigament pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals, el qual no tenia cap nucli urbà definit. L’origen modern, però, es troba altra vegada en la necessitat d’allotjar els barraquistes expulsats d’un altre lloc, que en aquest cas són els desallotjats de l’altre costat de la Diagonal en motiu del Congrés Eucarístic. Més endavant tractarem les Vivendes del Congrés directament, però ara ens voldríem centrar en el barri de la Verneda. El 1953, per tant, el Instituto Municipal de la Vivienda projecta fer el Grup Cinquè de vivendes situat a l’extrem del districte que toca amb Sant Adrià per allotjar els ex-barrquistes. No cal dir que els equipaments educatius i sanitaris públics eren pràcticament inexistents, sent la beneficència i les escoles religioses la principal infraestructura social del barri.

El problema és que el 1953 existia ja un Pla Comarcal que establia com s’havia de dur a terme l’eixamplament de Barcelona en direcció al Besòs. Aquest preveia fer de la Gran Via en avall una zona industrial, i en amunt una zona residencial farcida de parcs i equipaments. Per tant, no deixa de ser significatiu i característic de l’època i de com funcionaven les dinàmiques polítiques municipals el fet que tot això deixés de ser vàlid quan calgué construir ràpidament per allotjar els ex-barraquistes.

El 1956, amb dos grups de vivendes ja fets, el de la Casa de Pensions i el Grup Juan Antonio Parera de l’Obra Sindical del Hogar (construïdes al voltant de la prolongació del carrer Aragó), el ja irrealitzable Pla Comarcal del 53 va ser actualitzat el 58 i prengué el nom de Plan Parcial de la Zona Levante-Norte. Aquesta preveia la urbanització de la zona compresa entre la Gran Via, l’extensió Aragó (futur Guipúscoa) i el Besòs, però també d’una part per sobre de Guipúscoa. Ara ja no es respectaria en molts casos el traçat d’illes octogonals de Cerdà i es seguiria un model més anàrquic de blocs no tancats. Es posaren tots el terrenys no edificats a la venda i d’aquesta manera s’edificà aquest barri a partir de diverses mans.

No ens voldríem deturar més en aquesta part perquè no ofereix més novetats respecte el que ja hem vist de la dinàmica que seguia l’urbanització en els temps de Porcioles, però sí que voldríem ara passar un moment pel sector que ha pres el nom de La Pau perquè ens permet explicar el funcionament de la promoció de vivendes econòmiques per part de l’Estat franquista. Aquest s’estructurava des dels seus inicis a través d’un entramat de sindicats verticals depenent del partit falangista, 26 en total, que en principi cobrien les necessitats organitzatives públiques en tots els àmbits. Per tant, existia també un sindicat que portava per nom Obra Sindical del Hogar que tenia com a missió crear vivendes per als treballadors. A mitjans dels anys 60 la organització havia perdut tot el seu prestigi a causa de les desastroses actuacions urbanístiques que havia dut a terme fins al moment. És per això que el 1963 s’aprova la construcció del polígon de vivendes que es pot veure entre Guipúscoa, Gran Via, Prim i el terme municipal de Sant Adrià, amb el qual en certa manera pretenien recuperar part d’aquest prestigi. Suposava la creació de 2.500 vivendes i s’acabà de construir el 1966. Se l’anomenà La Pau en honor a la celebració que tingué lloc durant aquells temps dels 25 anys de la fi de la guerra, que ells anomenaven 25 anys de pau, i fou inaugurat pel propi Franco quan visità Barcelona el 1966.

Sens dubte l’eufòria inicial impregnà l’ànim dels nous habitants dels blocs i serví per demostrar la magnanimitat del règim vers els seus súbdits. El polígon tenia una distribució que agradà molt al públic i agafà certa aura de disseny modèlic. Però poc després de les celebracions els problemes es manifestaren amb la indiferència de qui no sap res dels interessos nacionals. La mala qualitat de l’obra feu sortir esquerdes i goteres al cap de poc al mateix temps que es veia que certs equipaments no serien posats a disposició dels veïns com estava previst. Hi hagueren també problemes d’obstrucció del clavegueram, inundació de subterranis, etc. A més, les queixes per la via formal foren gairebé sempre infructuoses i els veïns hagueren de pagar de la seva butxaca la majoria de les reparacions inevitables. És així que la protesta per les vies no formals es convertí en l’únic mitjà per aconseguir millores, convertint-se aquest barri en una de les zones més reivindicatives, no només del Besòs, sinó de Barcelona. El 1974 la situació va arribar al seu límit i davant la sempiterna indiferència de l’administració els veïns començaren a deixar de pagar les amortitzacions (un 40% dels veïns) en senyal de protesta i l’Obra Sindical del Hogar es veié obligada a traspassar el polígon al Instituto Nacional de la Vivienda, el qual començà amb mà dura a solucionar el problema. Amenaçà als que no pagaven amb el desnonament i la protesta es sumà a la del Besòs, on estaven en una situació semblant.