dilluns, 21 de febrer del 2011

Les aigües

Proposem un itinerari per mostrar un aspecte sovint ocult de la ciutat de Barcelona. Explicarem com es va transformar la ciutat durant l’època franquista i més concretament durant el mandat de Porcioles.
Per situar-nos en context, comencem explicant qui era el personatge, i ho fem curiosament al terrat de l'Edifici de les Aigües, actual biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.


BIOGRAFIA PORCIOLES
Josep Maria de Porcioles i Colomer neix a Amer (Selva) el 1904, i mor a Vilassar de Dalt (Maresme) el 1993[1].
Va ser l’alcalde de Barcelona que va posseir el càrrec durant més temps en l’època contemporània, des del 1957 al 1973. Posteriorment al 1984, en temps de govern socialista, se li va oferir, causant certa polèmica, la Medalla d’Or de la Ciutat.
Durant la seva vida va ocupar càrrecs molt diversos, des de secretari de la Lliga Catalana al districte de Balaguer, secretari i delegat provincial de l’Auxilio social de Fet y de las JONS a la província de Lleida, fins a director general de Registres i Notaries del Ministeri de Justicia, entre tants d’altres. També va ser el secretari del patronat dels habitatges del Congrés eucarístic a primers de la dècada dels 50.
El seu període de govern va ser determinant per la fesomia de la ciutat, va ser època d’una brutal febre constructora –potser només comparable a la de l’època de l’alcalde Maragall-. També es va donar un gran creixement demogràfic (d’1’4M d’habitants el 1955, es passa a 1’7M aproximadament, el 1970), i una multiplicació del pressupost municipal.
S’ha dit que tot i el context de franquisme Porcioles era catalanista. Pot semblar un contrasentit, i cal qüestionar-ho, però com explica Marín i Corbera, era un tipus de comportament polític que es produí de portes endins del franquisme i que tingué cert predicament de portes enfora. Evidentment, cal definir a què ens referim quan parlem de “catalanisme”. Si entenem “catalanista=defensor de l’autonomia política de Catalunya en major o menor grau, independentistes inclosos”, cal veure fins a quin punt Porcioles encaixaria amb la definició[2], però de catalanismes n’hi ha molts d’altres. “Val la pena fer notar que catalanisme és aquí utilitzat en un sentit absolutament genèric. El catalanisme polític estava de totes, totes, proscrit, fins i tot el més conservador”[3].
Porcioles era una persona amb idees pròpies i amb projecte polític que necessitava ser imposat per sobre de la resta de les autoritats provincials. Conservem, però, una imatge considerablement esbiaixada de la seva acció política, per la influència d’aquells que formaren part del seu equip o hi simpatitzaren, o pel fet de ser-ne propers, o pels detractors i opositors del mateix. Es confon doncs la seva acció política amb els gests amables de populisme catalanista (ballar sardanes i altres detalls similars) amb un efectiu catalanisme polític.
Va ser durant el període del seu govern que, aprofitant la situació de fragmentació política de la postguerra i davant la impossibilitat de fer política amb els vehicles tradicionals dels partits polítics, es van anar multiplicant les xarxes clientelars informals[4]. A la patronal catalana, li calia adaptar-se a la nova situació i construir o reconstruir xarxes d’influència com  les del període liberal abans de la dictadura o durant la república. Vinculant-se a xarxes d’influència properes als aparells de govern, tot i la mala marxa de l’economia espanyola, el benefici d’uns quants, amb els seus fabulosos negocis, era ben compatible. A Catalunya cal destacar la figura de l’especulador Julio Muñoz Ramonet[5]. Porcioles va establir relacions que, a mesura que el desenvolupament econòmic es feia notar, barrejaren negocis públics i privats.
El gran eslògan de la seva etapa va ser “El pla de les tres “C””: la compilació del codi civil català, el retorn del castell de Montjuic a la ciutat, i la Carta Municipal, que el van fer arribar al zenit al 1960 just quan Acedo era cessat.  Abans i després de la Carta Municipal ja trobem l’assalt a les competències municipals, provocant la subsidiarietat de l’acció local respecte de l’estatal en patrimoni forestal, sanitat, abastaments, escorxadors, mercats, i sobretot, urbanisme (amb la Llei del sòl del 1956, el Ministeri de l’Habitatge creat el 1957 i la llei de valoració del 1962)[6].
Els ingressos no incrementaven al mateix ritme de les noves necessitats que creixien desmesuradament en zones urbanes, deficitàries, que a més, havien d’absorbir l’afluència massiva d’immigrants, i els ajuntaments van anar-se endeutant i arribant a estats de fallida tècnica durant els anys setanta[7].
Els nous burgesos, homes de negocis diversificats i propietaris d’accions de múltiples empreses, van donar suport a Porcioles en la seva etapa daurada als seixanta. Es van enriquir a partir de requalificacions de terrenys (com les dels camps de futbol de les Corts i de l’Europa), construcció d’infraestructures lligades a l’automòbil (aparcaments –places de Catalunya, Gardunya, Castilla, etc.-, i “cinturons de ronda” –el 1r: c. De Badal/c. Del Brasil/rda. General Mitre/Gran via de Carles III-) i accés privilegiat al crèdit oficial en qualsevol iniciativa de promoció d’habitatges (barris del Besòs, Bellvitge, o ciutat Meridiana). Els qui feien professió de fe en el règim tenien moltes més possibilitats de millorar econòmicament, ampliant brutalment els beneficis, i alhora, els fidels gestors de les institucions franquistes es beneficiaven del creixement econòmic gràcies a aquestes empreses tan solvents.
Porcioles tenia projectes d’expandir la ciutat cap al Maresme i cap al Vallès, però es va trobar amb obstacles, mostrant les limitacions polítiques de la seva manera d’estructurar Barcelona: la manera d’organitzar el poder teritorial del franquisme, per impedir conquestes “des de baix”.  Tot això fins que els seus protectors dins del consell de Ministres van començar a fallar-li, posant de manifest els límits del seu poder “autònom”. El va substituir Tomás Garciano Goñi, nou ministre de la Governació.
Així doncs, el mandat de Porcioles es va caracteritzar per un gran “desarrollismo” urbà pretenent recuperar la idea de la Gran Barcelona, tot projectant-la a l’exterior fent-la seu de fires i congressos. La ciutat va créixer molt i molt ràpid, absorbint població provinent de la resta d’Espanya. Es van construir a marxes forçades tot de blocs de pisos i polígons de vivendes a la perifèria, per mirar d’evitar la formació de barris barraques. Del 1957 al 1967 es considera el període més pròsper, ja que va renovar moltes infraestructures bàsiques (clavegueram, llum, aigua, gas), va obrir nous carrers, va augmentar la xarxa de metro i autobús, va fer nous equipaments comercials i escolars.
No obstant, els detractors del personatge, han criticat el poc mirament respecte a la bellesa del paisatge urbà, ser poc curós amb el patrimoni històric arquitectònic, excessiu en el foment de l’automòbil i la supressió de xarxes de tramvies. També pel fet que va ser un sistema administratiu corrupte que va afavorir a les xarxes clientelars del feixisme i a les classes benestant, en detriment de les classes obreres o populars que van quedar sota el fer i desfer de l’especulació.  Per altra part, altres defensen que va ser gràcies a la visió de futur de Porcioles que es va configurar la Barcelona contemporània que tenim avui en dia.
Analitzarem més detingudament tots aquests aspectes amb exemples de diferents indrets de Barcelona.
Però, per què comencem a l’Edifici de les Aigües, quina relació té amb Porcioles? Es diu que l’alcalde pujava a remar amb la seva néta, tot contemplant des de l’altura la “Gran Barcelona”.

DIPÒSIT DE LES AIGÜES
El 1874 Josep Fontserè, gestor de tot l’entorn de l’antiga Ciutadella militar, va projectar l’edifici de 6000 m2 de superfície. Antoni Gaudí, llavors estudiant d’arquitectura, va fer el càlcul estàtic del conjunt del dipòsit i dels elements de suport[8].
Es va optar per una estructura tradicional –a l’estil romà com la piscina de Mirabile de Bocoli prop de Nàpols, amb arcs paral·lels, volta de canó- descartant la tècnica moderna de pilars de fosa, ja que l’edifici havia de suportar gran pes del dipòsit i la gran altura. Es va inaugurar al 1880, per regular la cascada d’aigua del parc de la Ciutadella i regar els jardins.
L’edifici va tenir diferents usos, va ser asil municipal, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de la Justícia, i finalment, biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra –la universitat va adquirir l’edifici el 1992 i es va crear la biblioteca el 1999.


[1] Per a més informació sobre aquesta biografia Vid. MARÍN i CORBERA, Martí; Catalanisme, clientelisme i franquisme. Societat Catalana d’Estudis Històrics: Barcelona, 2000.
[2] Ibid. Pg. 32.
[3] Ibid. Pg. 39.
[4] Ibid. Pg. 44. “El règim, en definitiva, conreà aquest joc de clienteles informals que es feia, desfeia i refeia amb cada canvi ministerial i que servia d’alternativa al joc de partits polítics, encara que fos una alternativa tan precària que només permetia la participació en el mateix dels sectors més ben situats d’entre les classes benestants.”
[5] Ibid. Pg. 41.
[6] Ibid. Pg. 75-76.
[7]  Ibid. Pg. 78.

El Somorrostro i el barraquisme




Continuarem la visita en direcció a la platja de la Vila Olímpica, on fa dècades estava situat un dels barris més dramàtics en termes socials. Una de les característiques més xocants de la Barcelona de la primera meitat de segle XX és la presència de nombrosos barris de barraques, construïts principalment per els immigrants que venien a la ciutat des de parts de tota Espanya a treballar i no podien permetre’s un habitatge convencional. L’Exposició Universal del 1929 havia provocat un allau immigratori que al seu torn originà l’aparició d’alguns d’aquests barris de vivenda precària, els quals s’escampaven per tota la ciutat en els espais més perifèrics. Durant la República l’Ajuntament havia proposat mesures per posar fi a aquest fenomen urbanístic, com la Casa Bloc, el sanejament de Ciutat Vella i dels nuclis de barraques, així com la municipalització de la propietat urbana el 1937. Però l’esclat de la Guerra Civil no permeté tirar endavant aquests projectes, els quals podríem dir que en gran part quedaren pendents fins la Transició.
El Somorrostro, situat entre les platges del que avui és la Vila Olímpica i el Bogatell, fou un d’aquests barris, i es calcula que abans de la guerra havia arribat a tenir més de 1100 barraques. Les condicions de vida hi eren nefastes ja des dels inicis sobretot per la contaminació provocada per les deixalles químiques que les indústries de gas circumdants hi abocaven, i sembla ser que moltes de les vivendes foren construïdes amb els residus de carbur barrejats amb la sorra. Si bé durant la guerra es deshabità parcialment el barri, amb les noves onades immigratòries dels 50’ passaren de ser poc més de 5000 habitants a ser-ne 20.000, acollint en condicions de vida molt dures a obrers, pescadors i a una important comunitat gitana. Infraestructures bàsiques com el clavegueram va ser inexistent sempre, mentre que l’electricitat no hi arribà de forma molt parcial fins el 1955. Cal dir que les condicions higièniques eren pèssimes, sense aigua corrent ni un servei públic de recollida d’escombraries estable, per la qual cosa abundaven les malalties.
L’Ajuntament del règim intentà controlar l’aparició de noves barraques i el 1949 censà les edificacions i els seus habitants i en prohibí de noves. Una brigada municipal s’encarregava de destruir-ne les noves, i el seu cap, que es guanyà el sobrenom de “El Picado”, es convertí en una espècie de cacic del barri, dedicant-se a cobrar suborns per a permetre el traspàs de barraques d’uns habitants a uns altres o bé per a poder dur a terme algun tipus de negoci en la seva zona d’influència. Tot plegat feia que els nouvinguts que no podien pagar el suborn al cacic ni anar enlloc més s’haguessin de conformar fent-se uns habitatges d’allò més precaris que no per casualitat anomenaven toldos. No obstant, el barri durà fins que el 1966 fou enderrocat en la seva major part en motiu de la vinguda de Franco a la ciutat, ja que s’havien de dur a terme unes maniobres militars a la platja. Els veïns del barri foren traslladats, és clar, en altres barris de barraques com el Camp de la Bota. Tot i així les barraques del Somorrostro no desapareixerien del tot, sinó que a finals dels anys 80’, just abans de les reformes definitives del front portuari, encara n’hi romangueren algunes.
Com en moltes altres zones de barraques de Barcelona, la única ajuda externa que rebien els habitants del Somorrostro provenia de l’Església, i concretament dels grups de joves vinculats als Salesians i als Caputxins. De forma molt paternalista aquests baixaren de Sarrià per començar a organitzar en el barri escoles, donacions de roba, menjar i joguines, catecisme i celebracions de missa, serveis bàsics de medicina i farmàcia, activitats culturals, etc. En general però, tots aquests serveis funcionaven de forma molt poc constant perquè eren portats per joves universitaris benintencionats que se’n cansaven ràpidament.
A tall d’anècdota cal dir que Carmen Amaya nasqué en aquest barri, on hi aprengué a ballar abans d’arribar a tenir fama mundial com a balladora de flamenc. El 1959 se li feu un homenatge dedicant-li la font que es troba al final del carrer Conreria, obra de Joan Solanic, on sembla ser que ella hi anava a buscar aigua de petita. La seva vida i la del barri van quedar molt ben documentats a la pel·lícula Los Tarantos (1963), que està ambientada al barri del Somorrostro i protagonitzada per Amaya i d’altres músics gitanos importants de l’època (http://www.youtube.com/watch?v=EwVODokMJYo).[1] [2]

 



[1] FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 7. Edicions 62: Barcelona, 1976.

Poblenou


Ens desplacem cap a al barri de Poble Nou. Aquesta zona ha experimentat una forta transformació en els últims anys, sobretot amb la remodelació deguda als Jocs Olímpics a càrrec d’Oriol Bohigas, cosa que fa difícil imaginar-lo en temps de Porcioles.
Tradicionalment Poble Nou ha estat un barri de fàbriques[1], és per això que sovint se l’ha anomenat “la Manchester Catalana” o “l’obrador de Barcelona”. Encara avui en dia podem observar xemeneies, restes d’alguna fàbrica. Va ser el barri més representatiu de la primera fase de creixement de la ciutat moderna industrial, a finals del segle XVIII i principis del XIX. Tot i la indústria era un barri mixt on també hi havia residències (sobretot d’obrers), que es veia condicionada per la via ferroviària, pel sòl disponible, i per la proximitat al centre i al port. El fet que estigui a la vora del mar també li dóna avantatges. No obstant, en època de Porcioles, la indústria requeria nous espais i recursos, així que molt del sòl edificable va ser destinat a activitats terciàries o residencials. 


Al 1965 es va promoure el Pla de la Ribera, que afectava la Barceloneta, Icària, França Xica i la part del Teulat fins a Poble Nou. Als anys setanta es va tornar a reformular el Pla, anomenant-lo Pla del Sector Marítim Oriental, que va fer organitzar els veïns que veien en risc les seves vivendes per reivindicar els seus drets. Temien ser expulsats de la zona i expropiats per pocs diners i enviats a l’extraradi o a la ciutat Meridiana. Així doncs, consideraven que la remodelació convenia però que era necessari respectar els drets dels veïns. No veien per què no podia continuar sent un barri obrer tot i que amb sanitat, sense deixadesa urbanística, etc.

Aquest projecte era un pla urbanístic privat que pretenia revaloritzar els terrenys d’empreses que volien anar-se’n del lloc on s’havia iniciat la revolució industrial. Afectava 234 hectàrees entre la Maquinista i la Barceloneta i el terme municipal de Sant Adrià del Besòs. Per sort pels veïns es va rebutjar el Pla des la Comissió d’Urbanisme, defensant que pretenia crear vivendes d’una alçada i densitat superiors a les autoritzades al cor de les ciutats europees.
A la zona que toca el mar, trobàvem la platja de la Mar Bella. Era una platja realment degradada ja que hi arribaven tot de deixalles i residus, i hi havia famílies malvivint per la zona. Malgrat aquest paisatge dolorós, Porcioles va dir que arribaria a ser la Copacabana barcelonina. Tot i que és cert que al 1975 la platja presentava un aspecte més net, no era ni de bon tros una platja cristal·lina. Els pescadors que fins al 1968 havien aconseguit viure (o malviure) a la zona i viure de la pesca, cada cop ho tenien difícil perquè els peixos, amb tanta runa i tants residus fugien.
Al costat del cementiri de Poblenou comença el llarg carrer del Teulat, el carrer major del barri en els seus orígens. Les empreses defensores del pla de la Ribera argumentaven que les cases reunien poques condiciones d’habitabilitat, però el que no deien era que la major part dels habitants eren vells, en cases amb lloguers baixos, i que no els seria possible pagar les quotes d’altres tipus de pisos residencials. Tampoc s’havia pensat en ells per habitar el nou barri, ni es deia que la densitat del Teulat era de 325 habitants per hectàrea (cosa que facilitava el conflicte social), mentre que a Barcelona era de 176.
En aquesta zona no tot eren grans indústries, el pes de les petites i mitjanes indústries i tallers també era ben notable. Aquestes van donar suport a l’oposició veïnal al Pla de la Ribera. Estaven en contra de que el pla reforcés el pes de les grans indústries del sector i als seus propietaris que, a més, vivien fora de Poblenou.
Hi va haver, doncs, conflicte social entre els obrers i els propietaris de les fàbriques. Citarem dos dels molts exemples, ja que era una zona on tradicionalment hi havia hagut molt conflicte social. Un dels casos es va veure agreujat per un incendi a la factoria d’Ibèria Ràdio, que va causar que s’acomiadessin molts treballadors. O el cas de l’Hispano Olivetti, en la qual els treballadors van protestar per la mala qualitat del menjar i es van expulsar dos obrers, al cap d’un any no estava del tot resolt el tema i va continuar el malestar i les manifestacions, acabant-se amb més acomiadaments.
Va ser un barri d’incendis, en dos anys i mig, del 1971 al 1974, van cremar-se varies fàbriques. Quatre d’aquests incendis van ser força considerables, fent que algunes fàbriques quedessin inservibles o amb morts d’obrers i bombers. El fet que les vivendes i indústries estiguessin tan barrejades va provocar que en més d’una ocasió els inquilins haguessin de passar la nit al carrer i es donessin casos d’angoixa. La seguretat de les vivendes no era la d’esperar, i en massa casos no existien les mínimes mesures de seguretat a les fàbriques. Fins al 1962 amb les inundacions del Vallès, pot dir-se que també va ser un barri d’inundacions freqüents. Quan hi havia aiguats, les clavegueres no engolien prou i s’inundaven molts baixos i carrers.
Pel que fa a les escoles, al 1972 l’associació de veïns del Poblenou va reclamar un complex educatiu, que no es va aconseguir fins al cap d’un any de batallar-hi, al 1973, però no totes les escoles i complexos promesos es van fer realitat. Cal esmentar també que les zones verdes eren pràcticament inexistents (només una hectàrea, una plaça a més quasi ocupada per una piscina i camps de futbol en mal estat).
Avançant cap a la zona del carrer Pallars, s’hi troba un món diferent amb algunes masies entremig de les fàbriques, plenes de brutícia, però amb horts que recorden quan Poblenou era una zona de camps conreats fins que van decidir fer blocs de vivendes en forma de cooperativa. El primer bloc d’aquest estil es va fer al 1958 en un solar al carrer Maresme. No obstant, les cooperatives també van portar conflictes i recels entre els participants (cal esmentar que els pisos van acabar sent més cars del que s’havia establert en un principi).
Destaquem la mala qualitat urbanística de la zona. Un exemple al Pallars, en ple estiu es va produir una pujada de residus i excrements degut a que era un terreny més baix en relació amb el seu voltant, cosa que va ser molt molesta i intolerable. L’associació de veïns va denunciar fortament la poca sanitat, l’existència de tallers-fàbriques que no complien les lleis, i en general l’abandó que trobaven per par de les autoritats. La contaminació també era molt forta, la més elevada de tot Barcelona.
No obstant, cal remarcar que havia estat un barri amb una forta vida social, d’associacions i entitats culturals (hi van arribar a haver onze corals) i polítiques prou importants.
Podem dir que en època de Barcelona va ser una zona de la qual l’Ajuntament se’n va ocupar tan poc com va poder.



[1] FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 1. Edicions 62: Barcelona, 1976.

El Besòs

Després de veure el Poblenou ens dirigim altra vegada a la platja. Però ara cap a l'extrem que gairebé toca al Municipi de Sant Adrià, on ara hi ha el Fòrum, però que unes dècades abans havia estat el lloc d'un altre barri de barraques també situat al costat del mar anomenat el Camp de la Bota. Després continuarem en direcció a la Gran Via caminant paral·lelament al riu per trobar el Sud-oest del Besòs i el barri de La Maresma.

El Camp de la Bota fou en acabar la guerra un dels principals llocs d'execucions de represalitats republicans, ja que hi havia un petit establiment militar anomenat Castell de les Quatre Torres que de feia temps havia estat utilitzat per a aquesta finalitat i com a escola d'artilleria. Quan aquest fou abandonat per l’exèrcit els nuclis de barraques que fins llavors s'havien limitat al punt en que els termes municipals de Sant Adrià i Barcelona es toquen, que en el costat de Barcelona prenia el nom de Pequín, començaren a estendre’s per tot el que pròpiament és el Camp de la Bota. Fou poblat principalment per gent provinent de Màlaga al principi, però després arribaren els expulsats d'altres barris de barraques, com de Can Tunis, del Somorrostro a partir del 1966 (per la visita de Franco) o la Perona (per l'ensorrament d'algunes vivendes). No cal estendre’s en descriure el funcionament i les condicions de vida del lloc perquè eren molt semblants a les que ja hem explicat en el cas del Somorrostro, però si aquesta barriada tenia alguna peculiaritat era l'endèmic problema d'inundacions que destruïa part de les vivendes cada vegada que plovia en abundància o que feia temporal al mar. Alguns dels episodis més forts d'aquests desastres, que a vegades costaven vides, encara són ben presents en les memòries dels que ho visqueren. El barri anà desapareixent amb la recol·locació progressiva dels barraquistes en les noves vivendes de la Mina i Sant Cosme entre d'altres en el costat de Sant Adrià, i La Pau, la Maresma i el Besòs al costat Barceloní. Aquest procés finalitzà el 1974, any en que barraques i castell foren enderrocats definitivament.

(vista actual de la zona del Fòrum de les cultures, antigament el Camp de la Bota)

El 1958 el Patronato Municipal de la Vivienda elabora un projecte d’ordenació per al barri de del Sud-oest del Besòs que s’ha de dur a terme en dos fases, el qual ràpidament és aprovat pel Ministerio de Vivienda i a l’any següent l’alcalde Porcioles ja hi posa la primera pedra. Es tracta de la creació d’un altre dels barris de vivendes en forma de polígon, pensat per solucionar a l’engròs el dèficit endèmic que en tenia la ciutat, encara que la qualitat de la construcció no en fou mai la característica principal. És per això que s’ha anomenat a aquest sistema de reallotjament barraquisme vertical. La primera fase suposava la construcció de 3.286 vivendes, unes de tipus social i les altres subvencionades pel ministeri, que en gran part després servirien per allotjar als expulsats de les platges del Somorrostra en motiu de la vinguda de Franco a Barcelona. La segona fase es començaria a construir el 1960 i s’allargaria fins el 1966 amb el resultat de 1557 vivendes noves, mentre que la primera fase es construí en menys de dos anys. Sembla ser que a les autoritats ja no els urgia tant la seva finalització.
La construcció d’aquest polígon de vivendes es dugué a terme de forma precipitada i la construcció de vivendes no es feu paral·lela a la dotació de serveis públics bàsics. Les mancances que més repercussió tingueren foren les relacionades amb l’ensenyament, ja que entre que els primers veïns es traslladaren al barri (1960) i que es construí la primera escola (1968) passaren 8 anys. Durant aquest temps els nens del barri s’havien amuntegat en els barracots de les obres que l’Ajuntament havia pintat de blau i considerat escoles provisionals, o simplement havien deambulat pels carrers. Aquestes mancances d’institucions educatives, que eren tant d’escoles primàries com secundàries, parvularis i d’educació especial, originaren un moviment veïnal molt actiu de reivindicació, cosa que no era fàcil perquè l’únic Centre Social que existí fins el 1966 era controlat per falangistes. El nou, situat a Sant Adrià, aplegaria les reivindicacions de tots els barris del Besòs. La lluita que aquest Centre Social protagonitzà possibilità que s’aturés la creació de més barracots i que el 1968 es comencessin a construir dos escoles al barri que estem tractant. No obstant, cal tenir en compte que el 1974 encara hi havia una mancança de 11.400 places per a tots els nens en edat escolar del conjunt de barris del Besòs, que eren en total 30.000.


Cap pas de l’Administració fou autònom, sinó que cada petit pas es feia en funció de la protesta veïnal, que en cas del Besòs era la més activa i ben coordinada de tota la ciutat, i tot i així no sempre hi havia una resposta suficient. A tall d’exemple cal parlar el cas de la guarderia Cascabel. Aquesta havia començat a funcionar el 1965 en barracots i després, a partir de 1968, en un local del Carrer Perpinyà (límit entre Barcelona i Sant Adrià), però tot i la inversió inicial que feu el ministeri el dèficit econòmic seria un problema que s’aniria agreujant amb els anys. Només els esforços de pares i professorat possibilitaren que es mantingués sense ajuda pública. L’Ajuntament de Porcioles, com era la tònica habitual, no hi feu res, i quan aquest fou substituït Masó la única solució que es donà fou reconvertir el parvulari en escola d’EGB. Això suposava deixar el barri sense cap centre per a nens menors de 6 anys, i davant la passivitat de l’Administració els pares es tancaren el 28 de juny del 1974 dins la guarderia per reivindicar-ne la continuïtat. La solidaritat dels altres barris del Besòs fou magnífica i permeté subministrar als tancats menjar i d’altres necessitats durant els cinc dies que durà la tancada. Finalment l’alcalde Masó acceptà les condicions dels pares.
Altres reivindicacions que els veïns hagueren d’afrontar, sempre amb les dones al cap davant, foren sobre l’abocador situat davant de la guarderia de que parlàvem en el paràgraf anterior, que era un niu de rates, males olors i d’altres delícies. El problema de base era que tot això tenia lloc en la frontera entre les dues municipalitats, cosa que servia per a que els dos ajuntaments responsabilitzessin a l’altre respectivament. Cal dir que l’actuació de l’Ajuntament fou en tots els casos ben galdosa, arribant fins i tot a dir que no rebia les cartes que els veïns enviaven o a enviar funcionaris que directament pretenien enganyar els manifestants. També s’hagué de lluitar per reclamar el manteniment de les línies elèctriques d’alta tensió del carrer Prim -ja que estaven en un estat lamentable i foren l’origen d’alguns accidents que en total s’endugueren la vida de 7 criatures i un home-, els problemes d’estructures dels edificis afectats per la construcció de la L9 del metro, els defectes de construcció de les vivendes -les esquerdes arribaven a ser tant grans que en molts casos s’hagué d’apuntalar alguns edificis-, l’asfaltament dels carrers a la zona de la Maresma i la creació de zones verdes i d’equipament esportiu.

La Verneda i La Pau

Ens dirigim ara cap a l’altre costat de la Gran Via, on trobem el barri de la Verneda i La Pau. La zona que ocupa era la que antigament pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals, el qual no tenia cap nucli urbà definit. L’origen modern, però, es troba altra vegada en la necessitat d’allotjar els barraquistes expulsats d’un altre lloc, que en aquest cas són els desallotjats de l’altre costat de la Diagonal en motiu del Congrés Eucarístic. Més endavant tractarem les Vivendes del Congrés directament, però ara ens voldríem centrar en el barri de la Verneda. El 1953, per tant, el Instituto Municipal de la Vivienda projecta fer el Grup Cinquè de vivendes situat a l’extrem del districte que toca amb Sant Adrià per allotjar els ex-barrquistes. No cal dir que els equipaments educatius i sanitaris públics eren pràcticament inexistents, sent la beneficència i les escoles religioses la principal infraestructura social del barri.

El problema és que el 1953 existia ja un Pla Comarcal que establia com s’havia de dur a terme l’eixamplament de Barcelona en direcció al Besòs. Aquest preveia fer de la Gran Via en avall una zona industrial, i en amunt una zona residencial farcida de parcs i equipaments. Per tant, no deixa de ser significatiu i característic de l’època i de com funcionaven les dinàmiques polítiques municipals el fet que tot això deixés de ser vàlid quan calgué construir ràpidament per allotjar els ex-barraquistes.

El 1956, amb dos grups de vivendes ja fets, el de la Casa de Pensions i el Grup Juan Antonio Parera de l’Obra Sindical del Hogar (construïdes al voltant de la prolongació del carrer Aragó), el ja irrealitzable Pla Comarcal del 53 va ser actualitzat el 58 i prengué el nom de Plan Parcial de la Zona Levante-Norte. Aquesta preveia la urbanització de la zona compresa entre la Gran Via, l’extensió Aragó (futur Guipúscoa) i el Besòs, però també d’una part per sobre de Guipúscoa. Ara ja no es respectaria en molts casos el traçat d’illes octogonals de Cerdà i es seguiria un model més anàrquic de blocs no tancats. Es posaren tots el terrenys no edificats a la venda i d’aquesta manera s’edificà aquest barri a partir de diverses mans.

No ens voldríem deturar més en aquesta part perquè no ofereix més novetats respecte el que ja hem vist de la dinàmica que seguia l’urbanització en els temps de Porcioles, però sí que voldríem ara passar un moment pel sector que ha pres el nom de La Pau perquè ens permet explicar el funcionament de la promoció de vivendes econòmiques per part de l’Estat franquista. Aquest s’estructurava des dels seus inicis a través d’un entramat de sindicats verticals depenent del partit falangista, 26 en total, que en principi cobrien les necessitats organitzatives públiques en tots els àmbits. Per tant, existia també un sindicat que portava per nom Obra Sindical del Hogar que tenia com a missió crear vivendes per als treballadors. A mitjans dels anys 60 la organització havia perdut tot el seu prestigi a causa de les desastroses actuacions urbanístiques que havia dut a terme fins al moment. És per això que el 1963 s’aprova la construcció del polígon de vivendes que es pot veure entre Guipúscoa, Gran Via, Prim i el terme municipal de Sant Adrià, amb el qual en certa manera pretenien recuperar part d’aquest prestigi. Suposava la creació de 2.500 vivendes i s’acabà de construir el 1966. Se l’anomenà La Pau en honor a la celebració que tingué lloc durant aquells temps dels 25 anys de la fi de la guerra, que ells anomenaven 25 anys de pau, i fou inaugurat pel propi Franco quan visità Barcelona el 1966.


Sens dubte l’eufòria inicial impregnà l’ànim dels nous habitants dels blocs i serví per demostrar la magnanimitat del règim vers els seus súbdits. El polígon tenia una distribució que agradà molt al públic i agafà certa aura de disseny modèlic. Però poc després de les celebracions els problemes es manifestaren amb la indiferència de qui no sap res dels interessos nacionals. La mala qualitat de l’obra feu sortir esquerdes i goteres al cap de poc al mateix temps que es veia que certs equipaments no serien posats a disposició dels veïns com estava previst. Hi hagueren també problemes d’obstrucció del clavegueram, inundació de subterranis, etc. A més, les queixes per la via formal foren gairebé sempre infructuoses i els veïns hagueren de pagar de la seva butxaca la majoria de les reparacions inevitables. És així que la protesta per les vies no formals es convertí en l’únic mitjà per aconseguir millores, convertint-se aquest barri en una de les zones més reivindicatives, no només del Besòs, sinó de Barcelona. El 1974 la situació va arribar al seu límit i davant la sempiterna indiferència de l’administració els veïns començaren a deixar de pagar les amortitzacions (un 40% dels veïns) en senyal de protesta i l’Obra Sindical del Hogar es veié obligada a traspassar el polígon al Instituto Nacional de la Vivienda, el qual començà amb mà dura a solucionar el problema. Amenaçà als que no pagaven amb el desnonament i la protesta es sumà a la del Besòs, on estaven en una situació semblant.

Les vivendes del Congrés Eucarístic

Ara travessarem el Pont del Treball, que creua la Sagrera, per traslladar-nos cap al conjunt de Vivendes dels Congrés Eucarístic. Ens sembla important fer una visita a aquest barri perquè constitueix un precedent en la construcció de vivendes amb ajuda pública que es començaren a fer a partir dels 50’ i que durarà fins la transició. Però no és només interessant des d’un punt de vista urbanístic, sinó que constitueix també el testimoni físic encara present en la trama urbana del Congrés Eucarístic que es celebrà a Barcelona el 1953.

El Congrés Eucarístic fou una iniciativa del bisbat i de l’Associación Católica de Dirigentes com una forma d’obrir-se a l’exterior per part del règim després de més d’una dècada d’aïllament i autarquia, cosa a la qual anava associat també el pacte de bases militars dels EUA en territori espanyol. El Congrés es veié també com una oportunitat per rebre suport econòmic tant des de dintre com des de fora d’Espanya per alleujar el gran problema de mancança de vivenda a Barcelona ocasionada per la forta inmigració d’aquells anys. Com a iniciativa catòlica que era es formulà el projecte sempre en termes de caritat cristiana, cosa que frenà la protesta veïnal durant molts anys a pesar de les mancançes d’infaestructura sanitària o esportiva, perquè creien que no en tenien dret. El projecte incloïa, això sí, un parell d’escoles religioses i una gran església.
Malgrat la vinculació religiosa que tenia el projecte, però, l’ombra de la corrupció l’enterboleix des dels seus inicis: en primer lloc hi hagueren irregularitats entre el Patronato de Viviendas del Congreso Eucarístico que presidia el propi Porcioles. Sembla ser que aquests només aportaren el 10% del finançament, que és un percentatge molt mínim, però que passa a ser escandalós si es tenen en compte les connexions entre alguns dels integrants del Patronat i les constructores que dugueren a terme que les obres i que són en definitiva les grans beneficiàries. Un altre fet que crida l’atenció és l’origen dels primers habitants de les vivendes, i és que tractant-se d’unes obres dedicades en principi als obrers no deixa de ser curiós que, tot i l’elevat número d’inmigrants de fora de Catalunya que hi havia a Barcelona, només el 45% dels veïns fos espanyol. I més alarmant és encara que només un 59% dels nous habitants fossin obrers, mentre que el 41% restant eren professionals liberals i personal administratiu. De la qual cosa es deriva que a la pràctica les Viviendas del Congreso es destinaren en gran part a la classe mitja, que per altra banda era la més fidel a l’Església. Tot plegat feia d’aquest barri una societat molt cohesionada per el catolicisme actiu majoritari dels veïns, cosa que també es nota en el generalitzat caràcter moralitzant i la poca vida lúdica del barri.
En el seu moment les 3.000 vivendes del Congrés cobriren bona part de les necessitats imperioses de la ciutat en matèria d’habitatge i cal remarcar que els preus foren molt econòmics en relació a la qualitat de la construcció, que rarament seria tant bona com en aquest cas en els projectes vinents de vivenda social. No obstant això, cal remarcar que les carències foren moltes, entre les quals prima l’absència d’equipaments, cosa que molt sovint es solucionà per part de l’administració llogant un local a una empresa privada que cobrís parcialment la necessitat educativa, esportiva o sanitària en qüestió. En gran part això es deu a la gestió negligent del Patronat ¾recordem que presidit pel propi Porcioles¾, el qual sovint es desentenia o delegava en mans privades les seves responsabilitats, creant així un barri aparentment tranquil i harmoniós, però plè de mancançes en els serveis i d’una vida veïnal més aviat fantasmal. [1][2][3]


[1] FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 6.  Edicions 62: Barcelona, 1976.
[2] BUSQUETS, Joan: Barcelona. Evolución urbanistica de una capital compacta. Editorial Mapfre: Madrid, 1992.
[3] VV.AA.: III Congrés d’història de Barcelona. Ponències i Comunicacions. Ajuntament de Barcelona: Barcelona, 1993.

L'Eixample


Ens arribem ara a la zona de l’Eixample, existeixen molts exemples del que explicarem, així que la passejada per qualsevol dels seus carrers pot evidenciar que el procés que es va donar va ser molt comú.
L’espai[1] que avui en dia coneixem per l’Eixample neix tímidament a partir de l’expansió de Barcelona fora de la zona de la muralla cap al 1860. Cerdà va ser l’arquitecte que va projectar el nou mapa de Barcelona i que es va dur parcialment a la realitat. En aquella zona va ser fàcil projectar amb llibertat perquè es tractava d’horts i camps, no com el centre o altres zones més definides i complicades de modificar plenament, no calia respectar res. Contràriament al que sovint es pensa, Oriol Bohigas explica que “El princpi de l’Eixample de la ciutat no es realitza (...) en els anys anodins de la política moderada i de l’ordre públic, sinó en el fervor progressista, en les vigílies d’una vaga general, en el renaixement de les associacions obreres, enmig d’una epidèmia de còlera i amb l’intent de donar feina als nombrosos obrers parats. No sabem fins a quin punt és lícit, doncs, de parlar de l’Eixample com d’una obra exclusiva de la nostra burgesia”[2].

L’Eixample es va construint i poblant de mica en mica i s’intensifica el procés a partir de finals del XIX i principis del XX. Al segle XX es va anar modernitzant, ampliant els serveis, llocs de negocis, cases modernistes espectaculars, etc[3].
El desplaçament de la Dreta Eixample de zona residencial burgesa, de pisos grans i espaiosos, a despatxos es dóna de dues formes: o enderrocant l’edifici i bastint-ne un de nou o aprofitant el pis vell. En època de Porcioles l’enderrocament va proliferar (un cas va ser l’enderrocament d’un dels primers edificis de Passeig de Gràcia, que tenia un conegut cinema anomenat Publi), al 1976 es va inaugurar el nou edifici[4].
En època de Porcioles, l’evolució dels preus en el pam quadrat al passeig de Gràcia demostrava les intencions especuladores del mercat immobiliari al llarg de quaranta anys. Juntament a l’escalada continua dels preus, cal tenir en compte l’incompliment de lleis, aixecant sobreàtics. Eren construccions prohibides des del 1971, malgrat això, sembla que es feien els ulls grossos per part de l’Ajuntament. Un dels casos més flagrant va ser en un edifici nou bastit al passeig de Sant Joan quasi tocant a Diagonal. Però per tot l’Eixample veiem edificis que sorprenentment són més alts del què podien ser, i es veu clarament què era l’edifici original i què va ser afegit posteriorment. A més es donava la casualitat que el venedor del terreny a la constructora INFIESA havia estat el primer tinent d’alcalde Mariano Blasi, i que el permís per construir era concedit després de la prohibició de deixar de bastir sobreàtics en zones com l’Eixample, que va decretar el mateix Porcioles als últims anys del seu govern.
Tot i les denúncies que es van fer en els diaris, i el fet que el tinent d’alcalde fos  el venedor i es descobrís l’afer, el sobreàtic no va ser enderrocat. Les denúncies no van prosperar de cap manera. Aquest és un exemple degut a que no hi havia cap intenció real de no adulterar l’Eixample en pro de fer negoci. I al mateix temps que es construïen àtics i sobreàtics sense miraments de l’homogeneitat de l’Eixample, es destruïen exemples preciosos de Modernisme (com els baixos de Can Loewe, el cafè Torino, etc).
Es deia que a l’Eixample li faltaven zones verdes, i hi mancaven escoles nacionals, però tot i així disposava de moltes més places a acadèmies i col·legis religiosos que les zones menys cèntriques de Barcelona.
Cal tenir present que les ordenances municipals van contribuir a l’atapeïment de l’Eixample. Degut a les autoritzacions per edificar i bastir nous edificis, els àtics i sobreàtics, i també soterranis i semisoterranis al llarg dels anys 1958, 1965, 1970, 1971. L’especulació era generalitzada com veiem, i existien casos flagrants de negligència de les lleis.
(els tres pisos superiors es pot veure que són afegits més recentment)



[1] Claveria considera que l’Eixample no és un barri, i s’apropa més a la idea de la Barcelona “central”. Vid. FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 5. Edicions 62: Barcelona, 1976.
[2] Ibid.
[3]Ibid. Pg. 42. ”Oriol Bohigas digué una vegada, referint-se al modernisme: “Per primera vegada, l’arquitectura simbolitzava per a la burgesia catalana un status social, tenir una casa modernista significava figurar, ésser al dia... Durant els grans anys del modernisme, que poden situar-se des del 1897 fins a la I Guerra Mundial, hi hagué a més uns arquitectes que destacaren, per sobre dels altres, no només perquè se’ls mitifiqués, sinó també per aquestes raons que he donat””.
[4] Ibid.

Districte V


Ens desplacem cap a la zona de l’actual Raval, antigament anomenat Barri Xino o, en època de Porcioles, Districte V. Barri que també en els últims anys ha experimentat una forta transformació, amb la construcció –força polèmica, tot sigui dit- de la rambla del raval.

Aquest havia estat des de feia molts anys el barri “vergonyós” de Barcelona, “no por su vetustez –aunque hay una gran diferencia entre lo viejo y lo antiguo- sino porque al amparo de sus estrechas callejuelas, de una urbanización sumaria y favorecidos por su proximidad al muelle y a las zonas más populares de la ciudad sentaron allí sus reales los peores tipos de la delincuencia y el vicio internacional” (deia la Prensa al 1943)[1]. Era un barri obrer, de famílies treballadores i pensions per immigrants acabats d’arribar.

El barri té una història molt interessant, perquè és la història de bona part de la ciutat, però per fer-ne un breu resum podem dir que va sorgir al voltant del monestir romànic de Sant Pau del Camp. Cap al 1770 i 1840 s’industrialitza, les diferències socials s’evidencien, i poc a poc va esdevenint el barri que va conèixer Porcioles. Va ser un barri amb fortes mogudes socials, amb caire de revolta per la quantitat de treballadors que hi habitaven. Es podria arribar a parlar de que les classes dominants van voler transformar-lo en ghetto després del fracàs com a barri industrial.
Qualsevol recorregut pel districte V demostra que no es va fer mai fins l’actualitat pràcticament i només parcialment, un autèntic pla d’urbanisme amb una alineació correcta dels carrers i un endegament de serveis com era necessari i ja reclamaven des de 1770. Els de la GATPAC van fer propostes que mai es van dur a terme. I la vida al barri seguia igual, malgrat algunes diferències lleus en les xifres de mortalitat, però no per les condicions de l’habitatge sinó pel progrés de la medicina. Hi havia tot de barraques situades a les teulades, es tractava d’un barraquisme amagat.

Fins a finals de la guerra civil no va ser possible plantejar fer la via B, que després seria l’Avinguda Morató. Les bombes, la desaparició de la caserna i del Teatre Circ Barcelonès, van facilitar l’inici de l’avinguda. Al 1943 s’anuncia que es construiran 475 pisos de l’Obra Sindical del Hogar, però 30 anys més tard, són edificis pantalla on es barregen edificis oficials, algun de servei,  blocs que triguen a ser habitats (per la por a viure prop del barri xino), i la impossibilitat dels habitants del districte V per pagar els lloguers. Així doncs es van anar expropiant els veïns situats fins a cinquanta metres del vial, i l’Ajuntament els cedí a tercers, perquè asfaltaven l’avinguda, i fossin construïts ja els edificis pantalla a preu d’or. La projecció d’aquest nou carrer no beneficiava els veïns tradicionals del barri sinó a l’Ajuntament[2]. Explicava un veí “Primer l’expropiació em va deixar sense pis; com que no tenia diners per anar al nou que m’oferien vaig ser allotjat provisionalment en un pis que era desnonat com el meu; més tard vaig anar a petar a una teulada al carrer sant Rafael, en una mena d’estranya mansarda, i vaig acabar finalment el número 1 del carrer Tàpies, que és un curiós edifici on abans va haver una fàbrica de tovalloles que es va cremar i on ara (1972) viuen apilotades moltes famílies”[3].
Hi ha moltes opinions sobre el nombre d’afectats per aquestes transformacions del barri: “30.000 segons l’Ajuntament, 45.000 segons La Barcelona de Porcioles, 70.000 segons l’Associació de Caps de Família.” Tot i que hi ha molta variació entre les xifres, veiem quina era la magnitud del problema. Els veïns van associar-se per mirar de reivindicar els seus drets en l’Associació de Veïns i l’Associació d’Afectats.
També en època de Porcioles es va intentar fer una “neteja cívica”, tot eliminant bars i locals o algun mercadet com el dels “quatre cantons”. Cal tenir en compte que havia estat tradicionalment un barri de prostitució, fama que va arribar arreu del món, així com també la venta de droga. Però tot i ser aquest el problema més cridaner, no era l’únic.
Al 1971 hi van haver inundacions que van afectar molt al barri, 80 centímetres d’aigua que s’escolava cases endins a la zona propera al port.

La qualitat de vida era molt baixa, cal tenir en compte que sovint els pisos –molt petits- eren habitats per tres famílies, i rellogats. I les pensions també s’omplien de gom a gom. Realment la densitat era un gran problema. L’any 1970[4] faltaven unes 600 vivendes per substituir les insalubres i aquelles en mal estat. I si en aquestes dades s’afegissin els pisos necessaris per les famílies rellogades, la urgència per una política de vivenda social al barri era més que evident. També cal tenir en compte que les cases que hi havia, la gran majoria eren de lloguer, i poques de propietat. També que un 30% de les cases no tenia bany. L’any 1965 existien, encara en un 37% de les cases, les antigues comunes. I un 70% de les cases tenen bigues de fusta. Al 1974 hi va haver un incendi, cosa no estranya si tenim en compte les dades anteriors; van morir-hi disset persones. La manca de boques de rec per aigua va dificultar la feina dels bombers, i els periodistes i l’associació de veïns ho van criticar fortament. El regidor va enviar els afectats a Ciutat Meridiana en poques hores, però no es va solucionar res més.
Com hem vist en altres barris obrers, les entitats i associacions populars, culturals i polítiques, van ser-hi molt presents al llarg dels temps.
Així doncs, com veiem en el cas de l’Eixample o de Poblenou, l’Ajuntament deixava fer, i preferia el negoci i l’especulació enlloc de mirar pels veïns i la ciutat en general.
 

[1] FABRE. J i J. M. HUERTAS Claveria: Tots els barris de Barcelona, Vol. 7. Edicions 62: Barcelona, 1976.
[2] És interessant establir una comparació entre aquest cas de transformació del barri amb la que es va produir més recentment. D’aquesta última José Luís Guerín n’ha fet un documental al 2001 molt interessant per veure la situació de la gent del barri i veure l’evolució del barri. El documental s’anomena “en construcción”, podeu veure’n el trailer a: http://www.youtube.com/watch?v=qS0PGJ98IwA
[3] Ibid. Pg. 320.
[4] Dades segons l’estudi del CINAM. Ibid. Pg. 323.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Conclusió

Esperem que aquest recorregut us hagi ajudat a conèixer una part important de Barcelona i la seva història. Una part, que com senyalàvem al principi, no és la que es mostra habitualment en els recorreguts turístics pel fet de considerar-la una època més aviat "fosca" i "lletja". És cert que no és la història més agradable, o la dels contes amb final feliç, ja que l'especulació, els negocis, la censura, les reivindicacions, el malestar social, hi van ser molt presents. No obstant, considerem que durant els anys en que Porcioles va estar dirigint l'Ajuntament es va anar conformant la Barcelona que coneixem avui en dia.